UN DÍA TOMÉ

Un día tomé entre mis manos

tu rostro. Sobre él caía la luna.

El más increíble de los objetos

bajo un desbordamiento de llanto.

Como algo solícito, que existe en silencio,

debía durar casi como una cosa.

y aún así nada había en la fría noche

que más infinitamente se me escapara.

Oh, porque fluimos hacia estos lugares,

producimos en la pequeña superficie

las ondas todas de nuestro corazón,

deseo y debilidad,

y al fin, ¿a quién ofrecemos todo esto?

Ay, al extraño, que nos ha malentendido,

ay, a aquel otro, que nunca hemos encontrado,

a sus siervos, que nos han atado,

a los vientos de primavera, que se han desvanecido,

y a la quietud, la perdedora.

 

Ens trobem davant d’una poesia romàntica, la qual ens transmet una sensació de possessió d’una persona i alhora la por de perdre-la, com Rilke  diu” deseo y debilidad”.  Se’ns transmet el desig de què l’amor és cosa de dos y que no fa falta demostrar-li a ningú el sentiment que hi ha entre dues persones. Encara que moltes vegades sense voler-ho es transmet el sentiment de l’amor de dos a tot aquell que el percebi i acaba per perdre la parella. Ja que l’amor no és cosa d’un sentiment extern sinó és un sentiment intern. Que s’hi acabes per quedar-te quiet el perdràs.

Podem dividir aquest poema en tres parts, la primera de les quals està formada pel primer vers el qual veiem l’amor possessional entre dues persones les quals estan enamorades. El segon i el tercer vers, formarien la segona part, que ens transmet la sensació de desig i debilitat entre la parella. El tercer vers finalitzar amb una pregunta retòrica que introdueix l’última part del poema, la qual ens parla del voler demostra a la gent l’amor entre dos i com al final és la parella la que perd.

 

He elegit aquest poema pel fet de què sens transmet d’una manera directa els sentiments que l’autor volia fer sentir al lector. Així que amb facilitat t’imagines la situació descrita al poema.

LAS ROSAS

Si tu frescura a veces nos sorprende tanto
dichosa rosa,
es que en ti misma, por dentro,
pétalo contra pétalo, descansas.

Conjunto bien despierto cuyo centro
duerme, mientras se tocan, innumerables,
las ternuras de ese corazón silencioso
que suben hasta la extrema boca.

 

Las Rosas és un poema que ens parla sobre la bellesa d’una flor la qual sorprèn a qualsevol i desprèn una tendresa silenciosa i inexplicable.  Els pètals romanen tranquils i el seu cor silenciós puja fins a la flaire olor que desprèn la rosa. Podem estar comparant la rosa amb una persona bella, que et transmet sorpresa, tendresa, tranquil·litat.  Així que podem dir, que ens trobem davant una personificació; agafant les característiques d’un ser humà i atorgant-les a una flor.   Al torbar-nos davant d’un poeta simbòlic, al llegir aquesta poesia podem veure la imatge de la flor amb totes les seves característiques.

 

Biografia Rilke

Artífex d'una poesia hermètica i enlluernadora, fill de la pobresa, el desarrelament i l'angoixa d'un ésser inadaptat.

 

Rainer Maria Rilke, va acumular a les seves circumstàncies vitals, el fet de ser homosexual en una societat especialment repressiva. Rilke, Rainer Maria (1875-1926), escriptor austríac, nascut a Praga, considerat un dels poetes moderns més importants i innovadors de la literatura alemanya, pel seu precís estil líric, les seves simbòliques imatges i les seves reflexions espirituals.

 

Rilke va néixer a Praga, el 4 de desembre de 1875. Després d'una infància solitària i plena de conflictes emocionals, va estudiar en les universitats de Praga, Munich i Berlín. Ja amb 20 anys sorprèn a propis i estranys amb els seus primers versos d'amor. L’any 1897, Rilke va conèixer a Lou Andreas-Salomé, la filla d'un general rus, i dos anys després viatjava amb ella al seu país natal. Inspirat per les dimensions i la bellesa del paisatge tant com per la profunditat espiritual de la gent amb que es va trobar, Rilke es va formar la creença que Déu està present en totes les coses. Aquests sentiments van trobar expressió poètica en Històries del bon Déu (1900).

 

Rilke va residir en Munic durant gairebé tota la I Guerra Mundial i en 1919 es va traslladar a Serri (Suïssa), on es va establir, excepte visites ocasionals a París i Venècia, per a la resta de la seva vida. Allí va completar les Triaries de Duino i va escriure Sonetos a Orfeo (1923). Aquests dos cicles són considerats com el seu assoliment poètic més important. Les triaves presenten la mort com una transformació de la vida en una realitat interior que, juntament amb la vida, formen un tot unificat. La majoria dels sonets canten la vida i la mort com una experiència còsmica. Rilke va morir el 29 de desembre de 1926 en Valmont (Suïssa), sorprendiendole la mort com a conseqüència d'una infecció que va enverinar la seva sang al tallar una rosa amb la qual obsequiar a la seva amiga. El contagi es va produir a través de l'espina. Sens dubte un final tràgic més propi d'una cançó o un poema, que d'un retrat costumista de la cotidianeidad més absoluta. Ell sempre va saber estar a l'altura de les circumstàncies L'obra de Rilke amb el seu hermetisme, solitud, mandra va arribar a un profund existencialisme i va influir en els escriptors dels anys cinquanta tant d'Europa com d'Amèrica. En llengua espanyola, Rilke va tenir excel·lents traductors -admiradors- com Francisco Ayala, Pablo Neruda, Gonzalo Torrent Ballester o José María Valverde.

Els primers anys de la Guerra civil i Ramona Adéu (Mundeta Ventura)

Ramona adéu (1972) ens narra les vides de tres dones de tres generacions diferents en tres moments històrics.  La Mundeta Ventura és de les tres dones la que viu la Guerra Civil des dels seus inicis.  És ella la que ens narra els successos i la seva pròpia de visió de la guerra.  Així que amb aquest text he fet un esment  dels fets històrics, amb alguna visió més sobre aquest esdeveniment històric. Visions de com veure i viure una guerra hi ha moltes però sempre hi sol ser present el patiment.

 

Amb aquest text he volgut relacionar els successos i sentiments dels primers anys d’una guerra civil amb el que se’ns narra al llibre. El sentiment de por, angoixa i desesperació que corria pels carrers on els edificis trentejaven d’esgarrifança al no saber que els hi oferiria  un futur proper.

70 anys més tard els barcelonins recorden amb tristesa els primers atacs de la guerra civil. Uns atacs que van cobrar la vida de 2500 vides en menys de dos anys (1937-1939).

 

Són molts els que recorden aquells bombardejos navals i aeris. Barcelona encara té seqüeles de l’accident, en alguns edificis, l’urbanisme de la pròpia  ciutat, però sobretot, hi perduren en el record de molts dels habitants de la ciutat barcelonina.

 

Algunes veus ens expliquen com varen viure els primers anys de guerra:

“ Eren més de les deu de la nit. Recordo el soroll de les explosions i com sortíem corrents cap al primer pis” Josep Saura tenia 14 anys

“ Tremolaven mig morts en cada bombardeig” Mundeta Ventura.(pàgina 39)

 

Barcelona va ser la primera de les ciutats bombardejada massivament, va ésser en realitat, un camp de probes de cara als bombardejos sobre la població civil, que es convertirà en la Segona Guerra Mundial en un arma fonamental per als dos bàndols..

 

El primer bombardeig mortal a Barcelona va ésser obra d'un creuer italià “Eugenio di Savoia” que volia impactar en zones industrials ( carrers com Bailèn, Rosselló, Còrsega...) però en canvi va impactar en zones habitades.

 

Els projectils del “Eugenio di Savoia”, varen ser ridículs atacs al costat d’allò que encara havia d’arribar...

 

17 de març de 1938, dirigents italians varen agafar un camió de trilita que es trobava entre la Gran Via i el carrer de Balmes i el varen bombardejar. Dues places varen ser polvoritzades en una immensa explosió. Només foren quatre dies els que durà l’explosió, però varen ser suficients com per contabilitzar una xifra de morts inexplicable. Bombardejos que varen ser realitzats per decisió personal de Mussolini, al marge de qualsevol directiu de Franco. Segons Solé i Sabaté, el dictador italià va actuar així com a venjança  a la seva derrota a Guadalajara.

 

“ Des de l’explosió del camió Trilita just davant del cinema Colisèum, estic que no respiro, d’angúnia que passo” [...] Quan vaig saber que havia explotat un camió de trilita al bombardeig del matí em vaig espantar molt. Jo ja sospitava que passaven coses greus perquè els vidres de la galeria es van esmicolar i des d’aleshores les sirenes no han parat. Vaig sortir al carrer com una boja i no sabia cap a on anar. “(pàgina 40)

 

Vuit mesos varen ser aquells en què la ciutat vivia desperta i en alerta totes les hores del dia, ja que no s’havien quan seria el pròxim bombardeig civil. Impotència i frustració sentien davant d’uns atacs que arribaven sense previ avis.

 

Zones on les explosions varen destruir completament grups sencers d’edificis.

 “ Hi havia cases en ruïnes amb els ferros retorçats  i ofegades per la tristesa. Les seves parets estaven plenes de pols que s’esfilagarsaven com si fossin pluja de farina” (pàgina 244).

 

70 anys més tard encara s’escolta el ressò d’una guerra que no va quedar en va. Que tot i els anys que han passat encara viu en el cor de molts catalans que hi varen ser presents.

 

 

 

 

Webgrafía:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070211/51307670623.html

 

Candilejas agónicas

Joan Oliver, utiltzava diferents pseudònims en la seva vida, depenent de a qui fos dirigit i perque s’utilitzava.

com ha crític utilc uitazava el pseudònim Jonás. Aquest nom té un doble sentit, fa referència al profeta crític.

Ell ens presenta un article referent al teatre català en la revista “Destino”, una revista utilitzada per escriptors catalans per connectar amb la cultura Europea.L’article número 931 << más o mneos. Candilejas agónicas”, ens fa referència al teatre dels anys 50.El teatre té un al·licient, que altres medis de comunicació no en  tenen,  la transmissió dels sentiments en viu. Però aquest no va ésser suficient influent com perque el teatre català començes a decaure i entra poc a poc en crisis. L’únic nom d’un autor que podem destacar d’aquesta època és Sagarra.El cinema d’Estats Units – dirigents- mou a les masses cap a la gran pantalla, ja que aquestes es deixen influencia amb molta facilitat. Aquests no els importa com s’expressen el sentiments. I s’hi han d’expressar els seus gustos ho fan amb un bri de veu no gaire coonvincent, fàcil de convençer. Tot i que, hi podem observar un escenari decadent encara hi brilla la trista i esperançadora, veu de la minoria. Minoria, per a la qual s’ha de continuar promovent i intentant tirant endavant aquest espectacle. Aquest teatre no ha de ser un teatre comercial sinò ha de ser un tetre que escolli un camí amb el qual poder tirar endevant el negoci de manera digne. Però, el primer que s’hauria de fer és crea un teatre digne, en unes condicions adhients per una capacitat de gent adecuada. I... per formar la poció ja no quedarà tant: “ja tenim l’esperança”  

Dolors Miquel

Biografia:

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.

La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d'altres moltes coses, tots els meus llibres.

 Creu així mateix que la forma poètica, més que una tria estètica, és una necessitat estètica de la creació i , com a tal, variable i multiforme. Qualsevol forma passada, present o ni tan sols imaginada, és bona si és triada per la necessitat d'escriure, no per l'afany d'adherir-se a una estètica com qui s'adhereix a un partit polític. O s'adhereix a una secta.

 La poesia de Dolors Miquel s'abeura en un avantguardisme que no oblida mai les arrels de la gent del carrer, del garrotí o de la veïna del quart segona. Alhora, també hi podem trobar, en alguns dels seus poemes, un lirisme desfermat amb imatges punyents, esmolades i vibrants. Ha definit la seva poesia com a musical i vital. És una poeta convençuda que la casualitat i l'atzar són l'única llei inexorable.

VERTIGEN

Penso en la nit que ens vàrem conèixer,
la Barcelona dels setanta i la teva adolescència:
una camisa blanca descordada, els texans ajustats
sobre les teves rodones, perfectes natges
i el fulard amic del vent
i el teu riure de fruita i llavis.
Era una casa bruta, plena de haixix i de moros,
matalassos sobre el terra i parelles rodolant-hi,
el xampany que duia sobre la pell calenta,
el teu tacte lliure fregant-me les espatlles.
Penso en el vertigen de mirar-te:
la nit, com dalt d'un espadat immens,
el soroll llunyà de les onades.
Sempre que t'abraço retorna el vertigen.

Comentari

 Vertigen, és un poema que forma part del llibre el vent i la casa tanca(1990) de l’escriptora lleidatana. Aquest poema veiem que té un caràcter descriptiu on se’ns transmet la sensació que va sentir Dolors Miquel el primer dia que va conèixer el seu estimat i la situació en què es trobaven. Veiem que aquesta sensació de VERTIGEN no li desapareix en cap moment. He triat aquest poema pel fet de què sigui un poema descriptiu. I que se’ns arribi a transmetre la sensació que sent l’escriptora d’una manera clara i fàcil d’entendre.

A un “home que es creu influent”

T’adoren tots, els necis que no et saben,
te’n cures prou de fer-te l’important,
poll d’ un corral on gairebé no hi caben,
ja fots maror, tant apretar-t’hi tant.Llampat imbècil: que tu ets un figura?
De quin pessebre, ara em pregunto jo.
Per al meu gust ,tu no la tens prou dura.
En quatre mots: et falla el tensor.Quin home gran! Parlant com un ministre!
Tu, Josafat, tu, el neci sinistre
que es creu cavall i no arriba ni a mul.Ajuda’m vols?.. T’ho diré gens obscura,
(figura i lloc fins a la sepultura):
els teus favors, te’ls pots ben fotre al cul.

Comentari

A un “home que es creu influent”, quan he llegit aquest poema he pensat:” que clar que ho ha deixat tot”. I és que l’escriptora ens diu tot el que pensa- ben clar i català-  sobre aquell home que es creu influent en la seva vida i que lo més segur és que no ho sigui. Un home que és adorat per tots, però que alhora es innecessari per a la pròpia escriptora.

Tot el que se'ns esmenta sobre aquest home, és l'esteriotip establert a la societat sobre el sexe masuclí; però al cap i a la fi no té per què ser cert.

 El tema del poema l’he trobat interessant i la manera en què l’escriptora ens el transmet, ja que aquesta no s’està per romanços; ho diu tot tal i com ho sent i ho pensa.

Comentari

Aquest poema va ser escrit pel poeta del mes Enric Casasses. És un poeta una mica diferents i considero que també és alternatiu en la nostra època.

Una de les seves creacions ha estat Diners. Els diners ens pertorben a tots, l’economia ens fa ser diferents, fins i tot malignes per aconseguir el benefici propi sense pensar en els altres. Els diners representen tot el material, el materialisme. Un agent extern a la nostra naturalesa. Gràcies als diners avui en dia trobem moltes desigualtats socials. N’hi ha que en tenen molts i no els comparteixen, n’hi ha qui en tenen i els comparteixen, n’hi ha que en tenen pocs i també els comparteixen, però us heu parat a pensar que els hi passa als que no en tenen mai ni en tindran. Es que trobem just que siguin desgraciats per tota la vida. EI!! Que som tots persones amb els mateixos drets i deures.

Diners

Entrevista a Enric Cassases

JO

Menjo sol tot l'hivern 
t'abraço 
camino aquest carrer 
t'abraço 
m'enfonso en el no res 
t'abraço 
compro un encenedor 
t'abraço 
de nit em crec que et veig 
t'abraço 
potser vol entrar vent 
t'abraço 
passo calor fa fred 
t'abraço 
ni t'abraço ni no 
t'abraço 
discuteixo amb infants 
t'abraço 
m'aturo pel camí 
t'abraço 
escric qualsevol vers 
t'abraço 
em desperto obro els ulls 
t'abraço 
m'escapo de l'infern 
t'abraço 
no sé com perquè sí 
t'abraço 
begut i buit i encès 
t'abraço 
no et podré abraça més 
t'abraço 
l'abraç meu et fereix 
t'abraço 
me'n vaig et dic adéu 
t'abraço 
estic aquí no ho veus 
t'abraço

Comentari del poema JO

A continuació faré un breu comentari respecte el poema jo dl’autor del qual és Enric Casasses.El poema tracta el procés emocional d’una persona quan s’enamora. Veiem com a una simplicitat ens arribar a transmetre un dolç missatge.  Veiem un seguit de figures retòriques, com poden ser: la primera estrofa fa referència a l’hivern, que les flors encara no han florit. Quan diu que per la nit hi sembla veure, dedueixo que és quan la persona ja ha madurat, gràcies a l’encenedor que és una altra metàfora, que li dóna la llum enmig de la nit. Quan diu “passo calor fa fred” és tracta d’una contradicció.He escollit aquest poema  perquè he trobat interessant que faci la reflexió sobre si mateix, com si es tractes d’una altra persona molt propera. Desenvolupa tot el procés d’una persona. El procés que fem tots, independentment d’agents externs.És per això que aquest poema remarca “t’abraço” com si fos a tu, però en realitat és a mi mateix.

Biografia Cassases

Enric Casassas (Barcelona 1951) Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

 

Mar Português

Mar Português

O mar salgado, quanto do teu sal
São lágrimas de Portugal!
Por te cruzarmos,quantas mães choraram,
Quantos filhos em vão rezaram!
Quantas noivas ficaram por casar
Para que fosses nosso, ó mar!

Valeu a pena? Tudo vale a pena
Se a alma não é pequena.
Quem quer passar além do Bojador.
Tem que passar além da dor.
Deus ao mar o perigo e o abismo deu,
Mas nele é que espelhou o céu.

 

Mar Portugués

¡Oh mar salada, cuánta de tu sal
son lágrimas de Portugal!
¡Por cruzarte, cuántas madres lloraron,
cuántos hijos en vano rezaron!
¡Cuántas novias quedaron por casar
para que fueses nuestra, oh mar!

¿Valió la pena? Todo vale la pena
si el alma no es pequeña
Quien quiere pasar allende el Bojador
tiene que pasar allende el dolor.
Dios al mar el peligro y el abismo dio,
mas fue en él donde el cielo se miró.

 

 

Comentari

Comentari:

Fernando Pessoa com ja sabem és un poeta Portuguès, el qual la major part dels seus poemes estan escrits en portuguès. Aquest és un exemple, encara que tot el recull de poemes està traduit all castellà. M'agrada molt aquest poema ja que fa referència a un moment de la seva vida, que és quan abandona la seva terra, Portugal. li parla al mar, és com una reflexió sobre el que ha fet i el que ha deixat de banda, el que ha abandonat.I exemplifica que ha patit molt de dolor i que per aconseguir allò que un vol s'ha de petir, independentment de la manera que sigui. Pel que fa a la mètrica utilitza per fer el poema dues estrofes cada una amb sis versos. Com podem veure entre el portuguès i el castellà no hi ha gaire diferència.

Fernando Pessoa Bibliografia

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935), mes conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès.És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.Morí de problemes hepàtics als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... ".

JOAN OLIVER/PERE QUART,

JOAN OLIVER/PERE QUART,
l'escepticisme apassionat

Joan Oliver (Sabadell, 1899-1986), que signava la seva obra lírica amb el pseudònim Pere Quart, ha estat un dels poetes catalans més destacats de les últimes dècades. La seva poesia, sovint col.loquial i irònica, va obtenir un ressò públic molt notable al llarg dels anys seixanta i setanta, marcats pel final de la dictadura franquista i el restabliment de la democràcia. Però la figura literària de Joan Oliver/Pere Quart havia començat a sobresortir molt abans, amb la publicació de Les decapitacions (1934), un llibre que assenyalaria un tomb en la poesia catalana contemporània.
Oliver també ens va deixar obres dramàtiques d'una qualitat indubtable, com la comèdia Ball robat (1958). I les narracions amarades d'humor de Biografia de Lot i altres proses (1963). Alhora va ser un magnífic traductor al català de diverses obres de teatre estranger, i un articulista incisiu i brillant.
En aquest documental, persones que el van tractar assíduament -la seva filla Sílvia Oliver i el seu nebot Ignasi Riera- ens en donen la visió humana. I diversos estudiosos -Joaquim Molas, Josep M.Benet i Jornet, Josep M.Balaguer i Helena Mesalles- comenten els aspectes més rellevants de la seva obra.
El vídeo inclou poemes de Pere Quart recitats per Núria Candela i il.lustrats per Joan Cruspinera. Així mateix s'hi recullen imatges i fotografies de Joan Oliver i filmacions d'esdeveniments de gran repercussió política i cultural com el Festival dels Poetes al Price de l'any 1970 i l'homenatge que "El Periódico" va retre al poeta amb motiu del seu 81è aniversari al Teatre Romea.

Poesia

  Les decapitacions. Sabadell: Contraban, 1934 / Barcelona: Proa, 1978 / Madrid: Bruño, 1993.

  Oda a Barcelona. Barcelona: Comissariat de Propaganda, 1936.

  Bestiari. Barcelona: Departament de Cultura, 1937 / Barcelona: Proa, 1969 (4a ed.) / Barcelona: Edicions 62, 1989.

  Saló de tardor. Santiago de Xile: El Pi de les Tres Branques, 1947 / Barcelona: Proa, 1983.

  Poesia de Pere Quart. Barcelona: Aymà, 1949.

  Terra de naufragis. Barcelona: Proa, 1956.

  Vacances pagades. València: Diputación de Valencia, 1961 / Barcelona: Proa, 1972.

  Dotze aiguaforts i un autoretrat de Josep Granyer. Barcelona: Monografies de la Rosa Vera, 1962.

  Obra de Pere Quart. Barcelona: Fontanella, 1963.

  Circumstàncies. Barcelona: Proa, 1968.

  Quatre mil mots. Barcelona: Proa, 1977.

  Poesia empírica. Barcelona: Proa, 1981.

  Poemes escollits. Barcelona: Edicions 62 / La Caixa, 1983.

  Refugi de versos. Barcelona: Proa, 1987.

  Antologia. Barcelona: Proa, 1982 / Barcelona: Barcanova, 1993 / Barcelona: Diputació de Barcelona, 1996.

  Els millors poemes. Barcelona: Columna, 1998.