Els primers anys de la Guerra civil i Ramona Adéu (Mundeta Ventura)
Ramona adéu (1972) ens narra les vides de tres dones de tres generacions diferents en tres moments històrics. La Mundeta Ventura és de les tres dones la que viu la Guerra Civil des dels seus inicis. És ella la que ens narra els successos i la seva pròpia de visió de la guerra. Així que amb aquest text he fet un esment dels fets històrics, amb alguna visió més sobre aquest esdeveniment històric. Visions de com veure i viure una guerra hi ha moltes però sempre hi sol ser present el patiment.
Amb aquest text he volgut relacionar els successos i sentiments dels primers anys d’una guerra civil amb el que se’ns narra al llibre. El sentiment de por, angoixa i desesperació que corria pels carrers on els edificis trentejaven d’esgarrifança al no saber que els hi oferiria un futur proper.
70 anys més tard els barcelonins recorden amb tristesa els primers atacs de la guerra civil. Uns atacs que van cobrar la vida de 2500 vides en menys de dos anys (1937-1939). Són molts els que recorden aquells bombardejos navals i aeris. Barcelona encara té seqüeles de l’accident, en alguns edificis, l’urbanisme de la pròpia ciutat, però sobretot, hi perduren en el record de molts dels habitants de la ciutat barcelonina. Algunes veus ens expliquen com varen viure els primers anys de guerra: “ Eren més de les deu de la nit. Recordo el soroll de les explosions i com sortíem corrents cap al primer pis” Josep Saura tenia 14 anys “ Tremolaven mig morts en cada bombardeig” Mundeta Ventura.(pàgina 39) Barcelona va ser la primera de les ciutats bombardejada massivament, va ésser en realitat, un camp de probes de cara als bombardejos sobre la població civil, que es convertirà en la Segona Guerra Mundial en un arma fonamental per als dos bàndols.. El primer bombardeig mortal a Barcelona va ésser obra d'un creuer italià “Eugenio di Savoia” que volia impactar en zones industrials ( carrers com Bailèn, Rosselló, Còrsega...) però en canvi va impactar en zones habitades. Els projectils del “Eugenio di Savoia”, varen ser ridículs atacs al costat d’allò que encara havia d’arribar... 17 de març de 1938, dirigents italians varen agafar un camió de trilita que es trobava entre la Gran Via i el carrer de Balmes i el varen bombardejar. Dues places varen ser polvoritzades en una immensa explosió. Només foren quatre dies els que durà l’explosió, però varen ser suficients com per contabilitzar una xifra de morts inexplicable. Bombardejos que varen ser realitzats per decisió personal de Mussolini, al marge de qualsevol directiu de Franco. Segons Solé i Sabaté, el dictador italià va actuar així com a venjança a la seva derrota a Guadalajara. “ Des de l’explosió del camió Trilita just davant del cinema Colisèum, estic que no respiro, d’angúnia que passo” [...] Quan vaig saber que havia explotat un camió de trilita al bombardeig del matí em vaig espantar molt. Jo ja sospitava que passaven coses greus perquè els vidres de la galeria es van esmicolar i des d’aleshores les sirenes no han parat. Vaig sortir al carrer com una boja i no sabia cap a on anar. “(pàgina 40) Vuit mesos varen ser aquells en què la ciutat vivia desperta i en alerta totes les hores del dia, ja que no s’havien quan seria el pròxim bombardeig civil. Impotència i frustració sentien davant d’uns atacs que arribaven sense previ avis. Zones on les explosions varen destruir completament grups sencers d’edificis. “ Hi havia cases en ruïnes amb els ferros retorçats i ofegades per la tristesa. Les seves parets estaven plenes de pols que s’esfilagarsaven com si fossin pluja de farina” (pàgina 244). 70 anys més tard encara s’escolta el ressò d’una guerra que no va quedar en va. Que tot i els anys que han passat encara viu en el cor de molts catalans que hi varen ser presents.
Webgrafía:
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20070211/51307670623.html