Joan Vinyoli

Comentari el primer estel

Aquest poema escrit en els últims anys de vida de Joan Vinyoli, pertany a la primera part de Domini Màgic de l’any 1984, ens deixa veure un ànim esperançat i una certa resignació cap a la vida. Podem observar el pressentiment del poeta cap a una vida futura en confiança del més enllà “ una vida auroral sempre futura”.Observem que en aquest poema, el poeta ja no es dedica a investigar sinó, que ja ha trobat respostes a la seva vida cap a un estat pur i amb permanència de la felicitat.Aquest poema té una estructura molt metafòrica, que introdueix en moltes ocasions a estats de la natura relacionats amb la certesa del poeta cap a la vida.

Les esperances són: el camí de llum de cada nit fins al matí, viure sabent que el nostre destí és el de la llum que tant hem imaginat...

EL PRIMER ESTEL

 Al fons de tot es dreça una muntanya
prometedora, el dia ja finit.
És bo no tenir sempre el que volem
i bastir una cabana d'esperances:
així, per l'entrellum, el primer estel
fulgura net, silenciós incita,
sense fer mal, a un goig que no turmenta
que sigui breu; sabem que en esvanir-se
serà tot lluminària el firmament.
No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;
aquí m'estic ple de pressentiment
d'una vida auroral sempre futura
que és ara sols nit clara sense vent.

Comentari

Passeig d’aniversari està publicat a Domini màgic (1984) , penúltim llibre de Vinyoli, el poeta ja té el pressentiment de la seva pròpia mort, però encara pot admirar els jocs dels infants, gaudir del raig de l'aigua d'una font i, finalment, evocar els "bocins del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar", és a dir el record del poeta quan era un infant que ara ja s’ha esborrat.El poeta solia passar  de jove els estius a Santa Coloma, per això l’associació de la noiesa i l'alzinar que trobem en aquest vers ens permet identificar un temps i un espai que són els seus records d’estiu a Santa Coloma. En aquest poema hi apareix el tercer àmbit paisatgístic de la poesia de Vinyoli, que juntament amb el dels estiueigs a Santa Coloma i el dels de Begur, configura el triangle d'escenaris vinyolians; es tracta del casc urbà que ens remetria a la ciutat de Barcelona, on passarà els últims anys de vida.

PASSEIG D'ANIVERSARI

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n'ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.He fet l'intent d'estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l'aigua d'una font.Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

Joan Vinyoli

  Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona 1914 - 1984)   Poeta de formació autodidàctica, el coneixement de Rilke (de qui féu excel·lents versions) i Riba, als quals s'afegiren després Hölderlin, Rimbaud i Shakespeare, determinà una sòlida vocació poètica, entesa en els termes de la poesia metafísica del romanticisme alemany i del postsimbolisme: el poeta ha de lliurarse a l'emoció lírica, en la qual, pel llenguatge, esdevé present l'ésser. Començà la seva producció amb Primer desenllaç (1937), on un exacte sentit del poema, sorgit de la voluntària concentració de l'esperit en si mateix o en un objecte, és potenciat per un llenguatge sobri. De vida i somni (1948) desenvolupa la temàtica del paisatge i del record amb un ús moderat de la imatge, amb poemes de factura simple i de línia melòdica depurada. El to de Les hores retrobades (1951) és marcadament elegíac dins aquest estil. El callat (1956) deu l'origen dels seus millors poemes a una exigent il·luminació verbal que s'imposa al poeta, el qual es limita a vigilar la cohesió d'un llenguatge clarament simbòlic. Realitats (1963) representa un canvi notable, en tendir el poeta cap al realisme i accentuar l'objectivació i la despersonalització, que es concreta en poemes despullats de retòrica, en els quals, però, l'aspecte quotidià mantindrà encara ressons simbòlics, una opció lírica que ha reeixit en obres com Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973), Ara que és tard (1975), Vent d'aram (1976), Llibre d'amic (1977) i El griu (1978). El 1975 aplegà la seva poesia a Poesia completa 1937-1975 i el 1979 ho féu a Obra poètica 1975-1979, però continuà la seva poesia amb Cercles (1980), A hores petites (1981), Cants d'Abelone (1982), Domini màgic (1984) i amb Passeig d'aniversari (1984), que rebé nombrosos premis, entre els quals el Ciutat de Barcelona, de la Generalitat de Catalunya, i el Premio Nacional de Literatura. Pòstumament hom ha publicat la seva correspondència amb Miquel Martí i Pol en el recull Barcelona/Roda de Ter. Correspondències (1987).